viernes, 16 de diciembre de 2011

recortes sociales

Se cierra uno de los años más asociales de mi vida
(que ya es decir).




Para celebrarlo, meto la cabeza
en la más extendida red social del país.




Paradojas de la Soledad 2.0.

domingo, 19 de junio de 2011

sábado, 21 de mayo de 2011

domingo, 15 de mayo de 2011

el puro placer de andar perdidos


Si nos dejamos ir de nuestras manos
por el puro placer de andar perdidos
estamos en nosotros más que nunca
y a la intemperie hallamos el cobijo...

...por la absoluta magia de estar siendo
en vez de no haber sido en absoluto.




Maderita: Atención encandilada

lunes, 21 de marzo de 2011

retoñar







Si es verdad que lo mismo que te mata
puede ser lo que te resucite después
-las flores silvestres lo gritan estos días-
confío en retoñar esta primavera.

sábado, 12 de marzo de 2011

ruedas de molino


¡Ay de aquel que negare a la persona que ama! Mejor fuese para él que le atasen al cuello una rueda de molino y lo arrojasen al mar.

Porque aquel que negare al amado, a sí mismo se está negando. Y en todos los días de la eternidad no habrá de hallar descanso.



( Y bajaron al fondo del mar y lo hallaron sembrado de penitentes anclados a ruedas de molino)

----------
Contracorriente. Javier Fuentes-León, 2009.
----------

viernes, 11 de marzo de 2011

chapeau!


"ALMÍBAR

Dalida fue una cantante de cierto éxito en los países del área mediterránea. De todo su repertorio nadie olvida la canción de Gigi el Amoroso, una historia cariñosa y vitalista sobre un romántico seductor al más puro estilo italiano. Una canción almibarada, dulzona como la propia Dalida,una mujer tan delicada que incluso al suicidarse pidió disculpas en una escueta nota de despedida: 'Perdonadme, la vida se me hace insoportable'."



----------
Miguel Mena: Piedad. Xordica, 2009.
----------

miércoles, 9 de febrero de 2011

tierra de nadie


"Aquest matí a última hora, mig a contracor, en Helmut s'ha deixat temptar i ha agafat un tren que té parada a Wolverhampton. Ell sap que era inevitable, per això ha volat fins a Londres, però per alguna raó que no sabria explicar ho ha anat ajornant fins avui. [...] si hi hagués pensat dos minuts, s'hauria adonat que tot eren subterfugis per dilatar l'espera. Ara, a mesura que el tren l'acosta al destí -és un viatge de dues hores-, en Helmut està arribant a la mateixa conclusió per una altra via. Sempre que havia escoltat episodis de deserció -gent que ho deixa tot i s'en va a l'altra punta del món-, a vegades narrats amb un aire de llegenda urbana, o d'epitafi, li havien semblat un exemple de gosadia envejable i de caràcter, però ara que en certa manera ell s'hi ha aventurat, ni que sigui de puntetes i provisionalment, comença a comprendre que tot plegat és un pur artifici -un pas enrere per tornar al mateix lloc-, i que al capdavall el que buscava no era pas allunyar-se de la Bàrbara ni apropar-se a la Cynthia. El que realment desitjava, es convenç, era instal.larse en aquesta terra de ningú, la lleugeresa de saber-se entre dues aigües, el confot transitori de qui va per la vida amb les sabates a retaló."

----------
Jordi Puntí: "No estem sols", en Animals tristos. Empúries, 2002.
----------

martes, 8 de febrero de 2011

privilegio


Entro cuando quiero entrar,
me escapo cuando lo necesito.
Desconecto el teléfono cuando no estoy de humor,
duermo cuando me vence el sueño.
Me asomo al mundo cuando tengo ganas,
posteo cuando me apetece.

(Reconozco que en el lugar del cuando
debería haber un casi siempre que)

Y esto, con ser lo más natural,
no deja de parecerme un privilegio.

lunes, 10 de enero de 2011

rentrée



Hace ya muchos años que ni siquiera me hago la pregunta al terminar las navidades.


¿Lo que viene después de la madurez... es la podredumbre?

Viñeta de Liniers