sábado, 31 de julio de 2010

espaguetis


El 1971 va ser l'Any dels Espaguetis.

El 1971 vaig fer espaguetis per viure i vaig viure per fer espaguetis.El fum que sortia de l'olla d' alumini era el meu orgull i la salsa de tomàquet que bullia a la paella, la meva esperança. [...]

Normalment feia els espaguetis sol i me'ls menjava sol. De tant en tant m'acompanyava algú, però m'agradava molt més menjar-me'ls a soles. En aquella època estava convençut que els espaguetis eren un plat que s'havia de menjar sense ningú més. No sé pas d'on ho vaig treure. [...]

Em vaig passar la primavera, l'estiu i la tardor fent espaguetis, com una mena de revenja. Els anava tirant a l'olla com si fos una noia a qui el xicot ha abandonat i que va tirant les seves cartes al foc.

Agafava les masegades ombres del temps, les pastava en un bol per donar-los forma de pastor alemany, les ficava a l'aigua bullint i hi tirava sal. Llavors em plantava davant de l'olla amb uns bastonets ben llargs i no me'n separava fins que el rellotge no m'avisava amb el seu planyivol.

Els espaguetis no eren gaire de fiar i no els podia perdre de vista. En qualsevol moment podien sortir de l'olla i perdre's en la foscor de la nit. De la mateixa manera que la jungla tropical està a l'aguait per xuclar cap a l'eternitat del temps les papallones de colorins, la nit també estava a l'aguait per atacar els espaguetis. [...]

Sèmola de blat.

Sèmola de blat cultivat als camps d'Itàlia.

Els italians s'haurien quedat parats si haguessin sabut que els que exportaven l'any 1971 era soledat.

----------
Haruki Murakami: "L'any dels espaguetis", en
El salze sec i la dona adormida. Empúries, 2006.
----------


(leo esto con el estómago asaeteado por una gavilla de afilados espaguetis 100% sémola de trigo duro)

Traductor catalán-castellano

martes, 27 de julio de 2010

¿dolce? vita

Claro que hay una dolce vita en la noche romana, en el trajín de las terrazas nocturnas, en la frivolidad de las fiestas y hasta en el sonido del agua de una Fontana di Trevi tan fastuosa como solitaria. Pero todo eso no es más que una apariencia tras la que se esconde el infierno.

- (Marcello) Invítame más a menudo a tu casa.

- (Steiner) Ya te he dicho que vengas cuando quieras. ¿Qué te pasa, Marcello?

- Debería cambiar de ambiente. Debería cambiar tantas cosas... tu casa es como un verdadero refugio, ¿sabes? Con tus hijos, tu mujer, tus libros, tus extraordinarios amigos... Estoy perdiendo el tiempo. No voy a conseguir nada. Hace tiempo tenía ambiciones, pero quizás lo estoy dejando escapar todo.

- No creas que la salvación se encuentra encerrándose en casa. No hagas como yo, Marcello. Soy demasiado serio como para ser un aficionado, pero no tanto como para ser un profesional. Es mejor la más miserable de las vidas que la existencia protegida de una sociedad organizada donde todo está previsto y todo es perfecto. [...]



- A veces, por la noche, esta oscuridad y este silencio me oprimen. La paz es lo que mas miedo me da. Le temo más que ninguna otra cosa. Pienso que es solo una apariencia tras la que se esconde el infierno. Pienso en lo que verán mis hijos mañana. El mundo será maravilloso, dicen. Pero, ¿desde qué punto de vista? Si basta una llamada de teléfono para anunciar el final de todo. Deberíamos vivir fuera de las pasiones y los sentimientos, en la armonía de la obra de arte completa, en ese orden encantado. Deberíamos amarnos tanto como para vivir fuera del tiempo, distantes. Distantes...

----------
La dolce vita. Federico Fellini, 1960.
----------