miércoles, 9 de febrero de 2011

tierra de nadie


"Aquest matí a última hora, mig a contracor, en Helmut s'ha deixat temptar i ha agafat un tren que té parada a Wolverhampton. Ell sap que era inevitable, per això ha volat fins a Londres, però per alguna raó que no sabria explicar ho ha anat ajornant fins avui. [...] si hi hagués pensat dos minuts, s'hauria adonat que tot eren subterfugis per dilatar l'espera. Ara, a mesura que el tren l'acosta al destí -és un viatge de dues hores-, en Helmut està arribant a la mateixa conclusió per una altra via. Sempre que havia escoltat episodis de deserció -gent que ho deixa tot i s'en va a l'altra punta del món-, a vegades narrats amb un aire de llegenda urbana, o d'epitafi, li havien semblat un exemple de gosadia envejable i de caràcter, però ara que en certa manera ell s'hi ha aventurat, ni que sigui de puntetes i provisionalment, comença a comprendre que tot plegat és un pur artifici -un pas enrere per tornar al mateix lloc-, i que al capdavall el que buscava no era pas allunyar-se de la Bàrbara ni apropar-se a la Cynthia. El que realment desitjava, es convenç, era instal.larse en aquesta terra de ningú, la lleugeresa de saber-se entre dues aigües, el confot transitori de qui va per la vida amb les sabates a retaló."

----------
Jordi Puntí: "No estem sols", en Animals tristos. Empúries, 2002.
----------

martes, 8 de febrero de 2011

privilegio


Entro cuando quiero entrar,
me escapo cuando lo necesito.
Desconecto el teléfono cuando no estoy de humor,
duermo cuando me vence el sueño.
Me asomo al mundo cuando tengo ganas,
posteo cuando me apetece.

(Reconozco que en el lugar del cuando
debería haber un casi siempre que)

Y esto, con ser lo más natural,
no deja de parecerme un privilegio.