"Aquest matí a última hora, mig a contracor, en Helmut s'ha deixat temptar i ha agafat un tren que té parada a Wolverhampton. Ell sap que era inevitable, per això ha volat fins a Londres, però per alguna raó que no sabria explicar ho ha anat ajornant fins avui. [...] si hi hagués pensat dos minuts, s'hauria adonat que tot eren subterfugis per dilatar l'espera. Ara, a mesura que el tren l'acosta al destí -és un viatge de dues hores-, en Helmut està arribant a la mateixa conclusió per una altra via. Sempre que havia escoltat episodis de deserció -gent que ho deixa tot i s'en va a l'altra punta del món-, a vegades narrats amb un aire de llegenda urbana, o d'epitafi, li havien semblat un exemple de gosadia envejable i de caràcter, però ara que en certa manera ell s'hi ha aventurat, ni que sigui de puntetes i provisionalment, comença a comprendre que tot plegat és un pur artifici -un pas enrere per tornar al mateix lloc-, i que al capdavall el que buscava no era pas allunyar-se de la Bàrbara ni apropar-se a la Cynthia. El que realment desitjava, es convenç, era instal.larse en aquesta terra de ningú, la lleugeresa de saber-se entre dues aigües, el confot transitori de qui va per la vida amb les sabates a retaló."
Jordi Puntí: "No estem sols", en Animals tristos. Empúries, 2002.
